1. Si la divisa de Leopold Von Ranke era explicar la història tal i com havia succeït, les polèmiques historiogràfiques del segle XX han fet replantejar la mateixa definició d’història o, més exactament, d’historiografia, entenent amb aquest mot l’estudi del passat, o sigui, de la història. Suposem la definició següent:
«Fer història consisteix en construir hipòtesis suficientment operatives per explicar el passat».
Aquesta definició de la investigació històrica o historiografia correspon a un paradigma posterior al de Leopold Von Ranke i demés historicistes del segle XIX; correspon a un nou paradigma que li prengué el relleu durant la primera meitat del segle XX i que, en bona part, es fonamenta en un canvi metodològic general iniciat per les ciències naturals. La majoria de les ciències, entrat el segle XX, substituïren el mètode empíric-inductiu pel mètode hipotètic-deductiu, el proposat per Karl Popper; és per això que la definició citada parla de «construir hipòtesis»: segons aquest nou plantejament historiogràfic la construcció d’hipòtesis ha de ser un dels pilars metodològics de la història com a disciplina científica. Karl Popper no només proposà el mètode hipotètic-deductiu sinó que també proposà la prova de la falsació a la que s’hi hauria de sotmetre tota teoria per tal de ser refutable i d’aquesta manera, sempre i quan superés la prova, ser mereixedora de la condició de científica i per tant d’operativa en el si de la ciència; penso que a això es refereix l’enunciat citat quan parla de l’operativitat de les hipòtesis. El contingut del verb «explicar» de la definició enunciada, aparentment obvi i pla, amaga tanmateix la voluntat de superació d’una pràctica historiogràfica i històrica que no fou denunciada fins ben entrat el segle XX: la pràctica de jutjar els fets històrics, una pràctica que allunya la història de la ciència i per tant intolerable pels qui volien convertir la història en una disciplina el més científica possible. Finalment, la darrera expressió de la frase, «el passat», emmarca aquesta definició en les perspectives historiogràfiques que veuen el passat, o els fets passats, com a l’únic objecte de la disciplina històrica i per tant l’exclou de plantejaments posteriors, com els de l’escola dels Annales que proposen que, –recordant Marc Bloch–, la història és la ciència dels homes en el temps.
«Fer història consisteix en construir hipòtesis suficientment operatives per explicar el passat».
Aquesta definició de la investigació històrica o historiografia correspon a un paradigma posterior al de Leopold Von Ranke i demés historicistes del segle XIX; correspon a un nou paradigma que li prengué el relleu durant la primera meitat del segle XX i que, en bona part, es fonamenta en un canvi metodològic general iniciat per les ciències naturals. La majoria de les ciències, entrat el segle XX, substituïren el mètode empíric-inductiu pel mètode hipotètic-deductiu, el proposat per Karl Popper; és per això que la definició citada parla de «construir hipòtesis»: segons aquest nou plantejament historiogràfic la construcció d’hipòtesis ha de ser un dels pilars metodològics de la història com a disciplina científica. Karl Popper no només proposà el mètode hipotètic-deductiu sinó que també proposà la prova de la falsació a la que s’hi hauria de sotmetre tota teoria per tal de ser refutable i d’aquesta manera, sempre i quan superés la prova, ser mereixedora de la condició de científica i per tant d’operativa en el si de la ciència; penso que a això es refereix l’enunciat citat quan parla de l’operativitat de les hipòtesis. El contingut del verb «explicar» de la definició enunciada, aparentment obvi i pla, amaga tanmateix la voluntat de superació d’una pràctica historiogràfica i històrica que no fou denunciada fins ben entrat el segle XX: la pràctica de jutjar els fets històrics, una pràctica que allunya la història de la ciència i per tant intolerable pels qui volien convertir la història en una disciplina el més científica possible. Finalment, la darrera expressió de la frase, «el passat», emmarca aquesta definició en les perspectives historiogràfiques que veuen el passat, o els fets passats, com a l’únic objecte de la disciplina històrica i per tant l’exclou de plantejaments posteriors, com els de l’escola dels Annales que proposen que, –recordant Marc Bloch–, la història és la ciència dels homes en el temps.
2. “Veracitat” i “funció social” de l’historiador/a
«Si la paraula veritat és massa grandiloqüent, se’n pot acceptar una altre, però aquesta dimensió, que és la que defineix la cientificitat de la història, és absolutament necessària», Roger Chartier.
La recerca de la veritat és absolutament necessària si es vol una història el més científica possible, i això està íntimament relacionat amb l’objectivitat de l’historiador. Cal però, diferenciar “objectivitat” i “imparcialitat”: si bé l’historiador ha de procurar ser objectiu, mai podrà ser imparcial ja que ell mateix és actor, més o menys directe, de la realitat que analitza. I és aquí on entra en joc allò que tradicionalment s’ha anomenat la “funció social” de l’historiador: com a membre de la societat l’historiador desenvolupa una “funció social” que tradicionalment ha estat relacionada amb l’acció política, sobretot durant el segle XIX, en el procés de construcció de l’estat-nació, quan l’historiador era en moltes ocasions també polític i el treball del primer servia per legitimar l’acció del segon. Això és prou visible en la següent cita: «(…) la objetividad histórica (…) de ninguna manera exige el agnosticismo previo ni el escepticismo político o ideológico del historiador (…) Lo importante es que su punto de vista sea el del propio país». Durant la primera meitat del segle XX sorgiren veus que denunciaven aquest lligam entre l’historiador i la política: «(…) s’hauria de reclamar (…) l’autonomia de l’historiador en relació amb la política». Aquest fou precisament un dels principals cavalls de batalla que Marc Bloch i Lucien Febvre, defensors d’aquesta autonomia, dirigiren contra els seus pares intel·lectuals, els metòdics, molt vinculats al republicanisme francès. De totes maneres, Bloch i Febvre també reservaren pels historiadors una funció social de caire polític, no com a legitimadors de l’acció política a costa d’una lectura tendenciosa del passat, clar, però sí com a savis assessors dels homes polítics, a la manera de Maquiavel. Així doncs, penso que la recerca de la veritat és compatible amb la “funció social” de l’historiador ja que, com deia Jaume Vicens Vives, «no podem anar amb apriorismes per conèixer la història, però un cop la coneixem li podem donar utilitat política»; és a dir que la història pot influir en la política, però, és clar, sempre i quan la política no influeixi en la història.
No hay comentarios:
Publicar un comentario