Patrick Joyce és autor de diversos treballs d’ “història social” com Work, society and politics (1980) en què intenta explicar la història de la política popular relacionada amb les classes socials i el món del treball. A Work, society…, per exemple, afirmava que la història de la política era en darrer terme indistingible de la història del treball i de les seves cultures. Encara el 1990, en una col·laboració a The Cambridge Social History of Britain que portava per títol “Work”, Joyce parlava de la distribució de la força de treball segons els sectors (amb comentaris sobre la fiabilitat dels censos que faria qualsevol historiador sensat), de les experiències diferents que suposava viure en una ciutat gran o petita, dels sistema de fàbrica, de com el canvi demogràfic influïa en la formació de les identitats socials. El seu canvi de perspectiva data de Visions of the People (1991, 1994). Des d’aleshores ha defensat la “fi de la història social” tal i com la coneixem i ha defensat postures postmodernistes.
--
Si la historia social es hija de la modernidad, entonces se la ve como parte de este proyecto y, por tanto, no nombrando inocentemente el mundo, sino creándolo a su propia imagen política e intelectual (…) Lo que está en cuestión no es la existencia de lo real, sino -dado que lo real sólo puede ser aprehendido mediante nuestras categorías culturales- cuál de las versiones de lo real debería predominar (…) (P. Joyce, “¿El final de la historia social?”, Historia Social, 50, 2004 [1995])
Si la historia social es hija de la modernidad, entonces se la ve como parte de este proyecto y, por tanto, no nombrando inocentemente el mundo, sino creándolo a su propia imagen política e intelectual (…) Lo que está en cuestión no es la existencia de lo real, sino -dado que lo real sólo puede ser aprehendido mediante nuestras categorías culturales- cuál de las versiones de lo real debería predominar (…) (P. Joyce, “¿El final de la historia social?”, Historia Social, 50, 2004 [1995])
Las identidades de género son vistas como formadas histórica y culturalmente. No son el producto de un “referente” externo que les confiere significado. La identidad es vista como un producto de fuerzas culturales en conflicto y como algo relacional, compuesto por sistemas de diferencia. La deuda con la teoría postestructuralista es patente, así como con su concepción del lenguaje, no como el espejo de un mundo externo a él sino como una estructura convencional y arbitraria de relaciones de diferencia, cuya forma es producto de las relaciones culturales y de poder. Las implicaciones para la manera de entender la clase son evidentes: si el género no puede derivarse de un referente externo, entonces lo mismo ocurre con la clase. Uno no puede referirse a un referente “social” externo que es su fundamento o su causa. Este referente, lo “social”, es él mismo un producto “discursivo” de la historia. Las preguntas relevantes son entonces “¿cómo se han llegado a establecer los vínculos entre el lenguaje y su objeto -el erróneamente asumido referente social- y cómo se han producido las operaciones convencionales del discurso?”. Estas preguntas, eminentemente históricas, orientan la investigación en un sentido bastante diferente del de otras visiones más ortodoxas de lo social y de la clase. Ahora la búsqueda se orienta hacia cómo los significados han sido producidos por las relaciones de poder, más que hacia las “estructuras externas u objetivas” de clase o hacia otros referentes “sociales”. De lo que se sigue asimismo que si la identidad se constituye a través de las relaciones de los sistemas de diferencia, entonces está marcada por el conflicto y es plural, diversa y volátil. Se trata de una visión de la identidad en la que muchas “identidades” se presionan y reaccionan entre sí (somos hombres y mujeres, padres e hijos, miembros de clases y de naciones, modernistas y postmodernistas, y así sucesivamente). (P.Joyce, “El final…”).
--
El Postmodernisme i la idea de classe i de societat
El primer d’aquests dos textos de Patrick Joyce posa de manifest un dels principis del pensament postmodernista: la realitat existeix però no hi ha una única forma de veure-la, i aquestes diferents visions de la realitat depenen de les categories culturals que s’apliquin per aprehendre-la. Per tant, d’aquí en surt una conclusió que, de fet, està implícita en la primera frase d’aquest fragment de Joyce: si no hi ha una única forma de veure el món la visió d’aquest proposada per la història social no és la única possible i per tant les categories que aquesta història aplica no són fruit d’un «progrés epistemològic», com apunta Miguel Ángel Cabrera, en el que innocentment es posa nom a nous “descobriments” sinó fruit d’un procés de construcció discursiva vinculat, molt directament, al projecte polític i intel·lectual de la modernitat.
Una d’aquestes categories emprades per la història social és el concepte de classe social. Precisament aquest concepte és el que es tracta al segon dels fragments de Patrick Joyce anteriorment exposats. Joyce qüestiona la idea tan assumida dins la història social de que la classe és una entitat real. Era Edward Palmer Thompson qui a The Making of the English Working Class defensava que la classe és real i històrica. En canvi, per Patrick Joyce el concepte de classe no és fruit d’un referent extern, és a dir d’una realitat a la que se li ha de posar nom, sinó de forces culturals en conflicte, de les relacions de poder, de la mateixa manera que amb altres formes d’identitat. Per Patrick Joyce la identitat és plural, diversa i volàtil, i, en aquest cas la identitat de classe, té com a causa la lluita política. En canvi, per la historiografia tradicional la causa d’aquesta identitat de classe és la societat. Precisament la idea de societat també ha estat redefinida pels historiadors de caire postmodernista, rebatent la visió que en té la història social. Pel marxista britànic Eric Hobsbawm, la societat planteja problemes de definició però com diu ell mateix «donem per fet que estem definint una realitat objectiva». I és que pels historiadors de la postmodernitat, entre ells Patrick Joyce, la societat no existeix com a realitat objectiva, només existeix en la mesura que és una construcció discursiva amb la qual els individus d’un determinat moment històric han intentat entendre la realitat; és a dir que tan sols és una categoria cultural, igual que la classe i altres categories creades durant el procés de construcció de la modernitat.
El Postmodernisme i la idea de classe i de societat
El primer d’aquests dos textos de Patrick Joyce posa de manifest un dels principis del pensament postmodernista: la realitat existeix però no hi ha una única forma de veure-la, i aquestes diferents visions de la realitat depenen de les categories culturals que s’apliquin per aprehendre-la. Per tant, d’aquí en surt una conclusió que, de fet, està implícita en la primera frase d’aquest fragment de Joyce: si no hi ha una única forma de veure el món la visió d’aquest proposada per la història social no és la única possible i per tant les categories que aquesta història aplica no són fruit d’un «progrés epistemològic», com apunta Miguel Ángel Cabrera, en el que innocentment es posa nom a nous “descobriments” sinó fruit d’un procés de construcció discursiva vinculat, molt directament, al projecte polític i intel·lectual de la modernitat.
Una d’aquestes categories emprades per la història social és el concepte de classe social. Precisament aquest concepte és el que es tracta al segon dels fragments de Patrick Joyce anteriorment exposats. Joyce qüestiona la idea tan assumida dins la història social de que la classe és una entitat real. Era Edward Palmer Thompson qui a The Making of the English Working Class defensava que la classe és real i històrica. En canvi, per Patrick Joyce el concepte de classe no és fruit d’un referent extern, és a dir d’una realitat a la que se li ha de posar nom, sinó de forces culturals en conflicte, de les relacions de poder, de la mateixa manera que amb altres formes d’identitat. Per Patrick Joyce la identitat és plural, diversa i volàtil, i, en aquest cas la identitat de classe, té com a causa la lluita política. En canvi, per la historiografia tradicional la causa d’aquesta identitat de classe és la societat. Precisament la idea de societat també ha estat redefinida pels historiadors de caire postmodernista, rebatent la visió que en té la història social. Pel marxista britànic Eric Hobsbawm, la societat planteja problemes de definició però com diu ell mateix «donem per fet que estem definint una realitat objectiva». I és que pels historiadors de la postmodernitat, entre ells Patrick Joyce, la societat no existeix com a realitat objectiva, només existeix en la mesura que és una construcció discursiva amb la qual els individus d’un determinat moment històric han intentat entendre la realitat; és a dir que tan sols és una categoria cultural, igual que la classe i altres categories creades durant el procés de construcció de la modernitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario