Com hem vist, el “gir cultural” ha estat una característica força estesa de la historiografia de les darreres dècades. Una forma concreta d’aquesta nova història cultural ha estat el que s’ha denominat la “història cultural del social”.
-
[Cal superar] les faux débats engagés autours de la division (…) entre l’objectivité des structures (…) et la subjectivité des représentations (…). Tenter de la surmonter exige, d’abord, de tenir les schèmes générateurs des systèmes de classification et de perception comme de véritables “institutions sociales”, incorporant sous la forme dé représentations collectives les divisions de l’organisation sociale (…), mais aussi de tenir, corollairement, ces représentations collectives comme les matrices de pratiques constructrices du monde social lui-même (Roger Chartier, “Le monde comme représentation”, Annales, 44/6, 1989, p.1513)
[Cal superar] les faux débats engagés autours de la division (…) entre l’objectivité des structures (…) et la subjectivité des représentations (…). Tenter de la surmonter exige, d’abord, de tenir les schèmes générateurs des systèmes de classification et de perception comme de véritables “institutions sociales”, incorporant sous la forme dé représentations collectives les divisions de l’organisation sociale (…), mais aussi de tenir, corollairement, ces représentations collectives comme les matrices de pratiques constructrices du monde social lui-même (Roger Chartier, “Le monde comme représentation”, Annales, 44/6, 1989, p.1513)
-
[El concepto de representación] permite (…) designar y ligar tres realidades capitales: en primer lugar, las representaciones colectivas que incorporan en los individuos las divisiones del mundo social y que organizan los esquemas de percepción y de apreciación a partir de los cuales clasifican, juzgan y actúan éstos; a continuación, las formas de exhibición del ser social o de la potencia política tales como, mediante la imagen, el rito, o lo que Weber llamaba la “estilización de la vida”, signos y performances simbólicas las ofrecen a la vista; y, finalmente, la “presentificación” en un representante (individual o colectivo, concreto o abstracto) de una identidad o de un poder, dotado así de continuidad y estabilidad (R.Chartier, “De la historia social de la cultura a la historia cultural de lo social”, Historia Social, 17, 1993, p.101)
[El concepto de representación] permite (…) designar y ligar tres realidades capitales: en primer lugar, las representaciones colectivas que incorporan en los individuos las divisiones del mundo social y que organizan los esquemas de percepción y de apreciación a partir de los cuales clasifican, juzgan y actúan éstos; a continuación, las formas de exhibición del ser social o de la potencia política tales como, mediante la imagen, el rito, o lo que Weber llamaba la “estilización de la vida”, signos y performances simbólicas las ofrecen a la vista; y, finalmente, la “presentificación” en un representante (individual o colectivo, concreto o abstracto) de una identidad o de un poder, dotado así de continuidad y estabilidad (R.Chartier, “De la historia social de la cultura a la historia cultural de lo social”, Historia Social, 17, 1993, p.101)
-
Reconocer que la realidad pasada no es accesible (las más de las veces) sino a través de los textos que pretendían organizarla, someterla o representarla no es, sin embargo, postular la identidad entre dos lógicas: por un lado, la lógica logocéntrica y hermenéutica que gobierna la producción de los discursos; por el otro, la lógica práctica que regula las conductas y las acciones (…) Por otra parte, hay que reconocer que la construcción de los intereses mediante los discursos está también socialmente determinada, limitada por desiguales recursos (lingüísticos, conceptuales, materiales, etc.) de que disponen quienes la producen (R.Chartier, “De la historia social de la cultura…”, p.98)
-
Anàlisi dels textos de Roger Chartier
El primer dels fragments anteriorment presentats situa el seu autor, Roger Chartier, molt clarament a mig camí entre els historiadors socials de caire marxista per a qui la societat ho és pràcticament tot i els nous historiadors postmodernistes per a qui el temps de la societat com a realitat indiscutible i universal ha quedat enrere. I és que, d’una banda, per Roger Chartier la societat és encara un objecte d’estudi important per a la història; ell mateix es considera «[un dels] historiadors [...] pels qui segueix sent essencial la pertinença de la història a les ciències socials [...]»[1]. És per això que Chartier proposa superar la divisió entre l’objectivitat de les estructures i la subjectivitat de les representacions per mitjà d’establir relacions entre aquests dos aspectes. Però com han de ser aquestes relacions? D’igual a igual o, per contra, un dels dos aspectes ha de preponderar? Si fos així quin dels dos? Roger Chartier, pel que es desprèn de la lectura d’aquest primer fragment, sembla sotmetre les estructures a les representacions. És a dir, sembla sotmetre els aspectes socials a altres aspectes més de tipus cultural; i això el distancia dels posicionaments marxistes clàssics pels quals res escapa als condicionants socials.
Al segon fragment exposat, Roger Chartier intenta definir el concepte de representació; un concepte que com diu Peter Burke cal ubicar dins la història de les mentalitats, que alhora, segons aquest últim autor, és un dels quatre pilars sobre els que s’edifica l’anomenada història sociocultural, el nom que aplica Burke a les noves històries culturals i polítiques[2]. El concepte de representació de Chartier designa tres realitats: «en primer lloc, les representacions col·lectives que incorporen en els individus les divisions del món social i que organitzen els esquemes de percepció i d’apreciació a partir dels quals classifiquen, jutgen i actuen aquests», en la línia del que es proposava al primer fragment; «a continuació, les formes d’exhibició del ser social o de la potència política tal com, mitjançant la imatge, el ritu, o el que Weber anomenava la “estilització de la vida”, signes i performances simbòliques les ofereixen a la vista», similar a la primera realitat designada però en sentit contrari, si allí es parlava de percepció aquí es parla d’exhibició; «i, finalment, la “presentificació” en un representant (individual o col·lectiu, concret o abstracte) d’una identitat o d’un poder, dotat així de continuïtat i estabilitat»[3], amb el que hom associaria una identitat o poder col·lectivament imaginat a un individu, institució, etc. Segons Peter Burke, «els historiadors de les representacions han reaccionat en excés contra la idea tradicional de que la cultura “reflexa” la societat i han anat a l’extrem contrari»[4]. «Molts d’ells creuen que la cultura, com els individus, és capaç de resistir les pressions socials [...] Alguns arriben fins i tot mantenir que la cultura modela la realitat. Hem passat, com li agrada dir a Roger Chartier, de la història social de la cultura a la història cultural de la societat»[5].
Roger Chartier sembla donar a la cultura marge d’acció enfront la societat. Però li dóna el mateix marge al discurs? El concepte de discurs fou introduït amb força a la dècada de 1970 pels postmodernistes, en el que es coneix com a gir lingüístic. Es fonamenta en la idea de que no existeix una única manera d’aprehendre la realitat i que la visió que es tingui del món depèn de les categories lingüístiques que s’emprin per aprehendre’l. Roger Chartier fa referència a aquest aspecte en l’últim fragment exposat: «cal reconèixer que la construcció dels interessos mitjançant els discursos està també socialment determinada, limitada pels desiguals recursos (lingüístics, conceptuals, materials, etc.) de que disposen els qui la produeixen». Per tant, Chartier en aquest aspecte sí que hi estableix límits de tipus social, la construcció discursiva estaria socialment determinada. És ell mateix qui escriu que «[els historiadors que hem intentat respondre a les formulacions del linguistic turn (gir lingüístic) i del semiotic challenge considerem] il·legítima la reducció de les pràctiques constitutives del món social als principis que dirigeixen els discursos»[6].
A tall de conclusió plantejaré alguns interrogants que tenen íntima connexió amb el que Chartier planteja en relació als discursos i als principis que els dirigeixen, i m’ajudaré de les paraules de Peter Burke per fer-ho[7]: si, com diuen els postmodernistes, els conceptes que apliquem a la societat i a la realitat són fruit de construccions discursives, qui els inventa o els construeix? Aquestes construccions operen sota condicionants? Sota quins? Potser sota condicionants socials? És a dir, com diu Chartier, aquesta construcció està socialment determinada? Per tant, i emprant les paraules de Burke, existeix una història social de la història cultural de la societat? Tots aquests interrogants necessiten d’un anàlisi profund per a ser aclarits; en tot cas el que ja queda clar és que el debat és obert, i obert a múltiples bandes i amb múltiples matisos; potser sí que les coses i categories són fluïes, fràgils, precàries o inestables[8].
Reconocer que la realidad pasada no es accesible (las más de las veces) sino a través de los textos que pretendían organizarla, someterla o representarla no es, sin embargo, postular la identidad entre dos lógicas: por un lado, la lógica logocéntrica y hermenéutica que gobierna la producción de los discursos; por el otro, la lógica práctica que regula las conductas y las acciones (…) Por otra parte, hay que reconocer que la construcción de los intereses mediante los discursos está también socialmente determinada, limitada por desiguales recursos (lingüísticos, conceptuales, materiales, etc.) de que disponen quienes la producen (R.Chartier, “De la historia social de la cultura…”, p.98)
-
Anàlisi dels textos de Roger Chartier
El primer dels fragments anteriorment presentats situa el seu autor, Roger Chartier, molt clarament a mig camí entre els historiadors socials de caire marxista per a qui la societat ho és pràcticament tot i els nous historiadors postmodernistes per a qui el temps de la societat com a realitat indiscutible i universal ha quedat enrere. I és que, d’una banda, per Roger Chartier la societat és encara un objecte d’estudi important per a la història; ell mateix es considera «[un dels] historiadors [...] pels qui segueix sent essencial la pertinença de la història a les ciències socials [...]»[1]. És per això que Chartier proposa superar la divisió entre l’objectivitat de les estructures i la subjectivitat de les representacions per mitjà d’establir relacions entre aquests dos aspectes. Però com han de ser aquestes relacions? D’igual a igual o, per contra, un dels dos aspectes ha de preponderar? Si fos així quin dels dos? Roger Chartier, pel que es desprèn de la lectura d’aquest primer fragment, sembla sotmetre les estructures a les representacions. És a dir, sembla sotmetre els aspectes socials a altres aspectes més de tipus cultural; i això el distancia dels posicionaments marxistes clàssics pels quals res escapa als condicionants socials.
Al segon fragment exposat, Roger Chartier intenta definir el concepte de representació; un concepte que com diu Peter Burke cal ubicar dins la història de les mentalitats, que alhora, segons aquest últim autor, és un dels quatre pilars sobre els que s’edifica l’anomenada història sociocultural, el nom que aplica Burke a les noves històries culturals i polítiques[2]. El concepte de representació de Chartier designa tres realitats: «en primer lloc, les representacions col·lectives que incorporen en els individus les divisions del món social i que organitzen els esquemes de percepció i d’apreciació a partir dels quals classifiquen, jutgen i actuen aquests», en la línia del que es proposava al primer fragment; «a continuació, les formes d’exhibició del ser social o de la potència política tal com, mitjançant la imatge, el ritu, o el que Weber anomenava la “estilització de la vida”, signes i performances simbòliques les ofereixen a la vista», similar a la primera realitat designada però en sentit contrari, si allí es parlava de percepció aquí es parla d’exhibició; «i, finalment, la “presentificació” en un representant (individual o col·lectiu, concret o abstracte) d’una identitat o d’un poder, dotat així de continuïtat i estabilitat»[3], amb el que hom associaria una identitat o poder col·lectivament imaginat a un individu, institució, etc. Segons Peter Burke, «els historiadors de les representacions han reaccionat en excés contra la idea tradicional de que la cultura “reflexa” la societat i han anat a l’extrem contrari»[4]. «Molts d’ells creuen que la cultura, com els individus, és capaç de resistir les pressions socials [...] Alguns arriben fins i tot mantenir que la cultura modela la realitat. Hem passat, com li agrada dir a Roger Chartier, de la història social de la cultura a la història cultural de la societat»[5].
Roger Chartier sembla donar a la cultura marge d’acció enfront la societat. Però li dóna el mateix marge al discurs? El concepte de discurs fou introduït amb força a la dècada de 1970 pels postmodernistes, en el que es coneix com a gir lingüístic. Es fonamenta en la idea de que no existeix una única manera d’aprehendre la realitat i que la visió que es tingui del món depèn de les categories lingüístiques que s’emprin per aprehendre’l. Roger Chartier fa referència a aquest aspecte en l’últim fragment exposat: «cal reconèixer que la construcció dels interessos mitjançant els discursos està també socialment determinada, limitada pels desiguals recursos (lingüístics, conceptuals, materials, etc.) de que disposen els qui la produeixen». Per tant, Chartier en aquest aspecte sí que hi estableix límits de tipus social, la construcció discursiva estaria socialment determinada. És ell mateix qui escriu que «[els historiadors que hem intentat respondre a les formulacions del linguistic turn (gir lingüístic) i del semiotic challenge considerem] il·legítima la reducció de les pràctiques constitutives del món social als principis que dirigeixen els discursos»[6].
A tall de conclusió plantejaré alguns interrogants que tenen íntima connexió amb el que Chartier planteja en relació als discursos i als principis que els dirigeixen, i m’ajudaré de les paraules de Peter Burke per fer-ho[7]: si, com diuen els postmodernistes, els conceptes que apliquem a la societat i a la realitat són fruit de construccions discursives, qui els inventa o els construeix? Aquestes construccions operen sota condicionants? Sota quins? Potser sota condicionants socials? És a dir, com diu Chartier, aquesta construcció està socialment determinada? Per tant, i emprant les paraules de Burke, existeix una història social de la història cultural de la societat? Tots aquests interrogants necessiten d’un anàlisi profund per a ser aclarits; en tot cas el que ja queda clar és que el debat és obert, i obert a múltiples bandes i amb múltiples matisos; potser sí que les coses i categories són fluïes, fràgils, precàries o inestables[8].
[1] R.Chartier, “De la historia social de la cultura a la historia cultural de lo social”, Historia Social, 17, 1993, p.98. Traduït del castellà al català per l’autor de l’exercici.
[2] P.Burke, “La nueva historia socio-cultural”, Historia Social, 17, 1993, p.106 i 107.
[3] Traducció del castellà al català per l’autor de l’exercici.
[4] P.Burke, “La nueva historia socio-cultural”, Historia Social, 17, 1993, p.111. Traduït al català per l’autor de l’exercici.
[5] P.Burke, “La nueva historia socio-cultural”, Historia Social, 17, 1993, p.107. Traduït per l’autor de l’exercici.
[6] R.Chartier, “De la historia social de la cultura a la historia cultural de lo social”, Historia Social, 17, 1993, p.98. Traducció.
[7] P.Burke, “La nueva historia socio-cultural”, Historia Social, 17, 1993, p.111.
[8] P.Burke, “La nueva historia socio-cultural”, Historia Social, 17, 1993, p.110.
No hay comentarios:
Publicar un comentario